SUPERAR PORS NO RESOLTES: QUAN LA FÒBIA ALS GOSSOS S’ORIGINA EN LA INFÀNCIA
La Sílvia (33a) va trucar-me un dia decidida a superar la fòbia als gossos: “És absolutament irracional i ha arribat a un punt en què em limita en situacions quotidianes”, em va explicar angoixada, “estic preparada per enfrontar-m’hi calgui el que calgui”.
La Sílvia havia tingut por als gossos des de sempre: “No tinc consciència que m’hagin agradat mai, però la meva mare em va explicar una història de quan jo tenia un any i ara penso que potser hi té relació”, em va dir.
Durant el seu primer any de vida, la Sílvia va tenir una cangur que tenia un gos. Ella i el gos estaven tot el dia junts i la Sílvia va aprendre a caminar amb l’animal al costat. “De petita tenia molta miopia i no hi veia bé”, m’explicava, “suposo que el gos em devia servir de guia i de suport”. El cas és que un dia, la cangur va haver de marxar, i amb ella el gos. “La meva mare em va dir que vaig plorar molt. Jo encara no parlava però estava clar que trobava a faltar el gos”, afegia. “Al cap d’un temps, vam trobar-nos la cangur i el gos pel carrer. Jo anava lligada al cotxet i el gos, des de lluny, em va reconèixer. Es devia alegrar de veure’m i se’m va tirar a sobre com un llamp. Imagino que devia fer-ho amb bona intenció però jo no m’hi veia bé i no el vaig reconèixer. Em vaig espantar tantíssim que vaig estar tot un dia plorant. Des d’aquell dia no he pogut veure, acostar-me, ni tocar cap altre gos”, va concloure.
D’aquesta experiència, la Sílvia no en té cap record, només el que li ha explicat la seva mare. Tot i així, cada vegada que se li ha atansat un gos al llarg de la vida, ha experimentat por.
Cansada d’haver de demanar a la gent “que lligués o tanqués el gos” i de cancel·lar excursions a la muntanya perquè “tots els amics hi portaven els gossos”, va posar-se en contacte amb mi per començar una teràpia d’exposició progressiva a la fòbia.
Ens vam trobar primer a “Educació en Positiu”, el meu centre d’ensinistrament, on la Sílvia va fer 8 sessions d’una hora. En aquestes sessions va haver d’interactuar amb gossos de totes les mides i races. A més, fora de la sessió s’enduia deures: no canviar de vorera quan es creués amb gossos, intentar tocar-ne almenys un cada setmana i, si podia ser, passejar-ne algun amb una persona de confiança.
Durant les sessions, la Sílvia tenia tanta voluntat com desconfiança. Poc a poc, però, va anar tractant diferents gossos i situacions diverses: gossos tranquils, gossos en estat d’excitació, etc. En alguna ocasió va passejar-ne algun i fins i tot va atrevir-se a interactuar amb gossos desconeguts que jugaven als parcs. “Aquesta era la pitjor situació”, afirma, “recordo un dia que em baixaven les llàgrimes tan intensament que la mestressa d’un dels gossos va a venir a felicitar-me pel gran esforç que estava fent”.
Tot i els plors i la gran lluita interior, la Sílvia ha aconseguit superar la seva gran fòbia als gossos. Aclareix, “encara em fan por quan borden, o quan es mouen molt, però ho puc racionalitzar i l’Íngrid m’ha ensenyat molts trucs per calmar-me i no fugir corrents”. “Ara m’atreveixo a anar a un entorn amb gossos i puc controlar el patiment i, fins i tot, tocar-los i acostar-m’hi”
